dimarts, 30 de novembre de 2010

De desesperats

Assegut en un racó, Orfeu canta a la mort, a la desesperació. El Jardí de casa seva ja no té arbres fruiters, se li van morir tots. En un espai erm, pensa en la seva estimada Tristesa i plora. Plora tant que les llàgrimes se li tornen gotes de sang. Desesperat, i sense fam, s'alimenta de la vermella tristor que li raja sense parar. Porta una setmana atordit, compungit. No se la pot treure del cap i vol recuperar-la, però els seus càntics no l'ajuden. Només l'enfonsen. La maleïda serp que se la va endur se'l mira amb pena, vol acostar-se i explicar-li les seves bondats. Però si ho fes, ell deixaria d'estar enrocat per esclafar-la contra el terra. Es mou sigil·losament, pensant en la seva culpabilitat. Es nega a creure en la seva maldat; ella no és dolenta!
Cada certes hores es neteja la cara amb les mans, que queden roges. I segueix cantant. Canta tan fort que les musses veïnes es posen a plorar. Se li acosten i el besen. Ell no les vol, només desitja anar a buscar la seva amada. Però elles el veuen tan bo, tan enamoradís, que no poden evitar encapritxar-se. Totes compungides jeuen al seu costat i, primer una, després la resta, ploren i ploren fins que els cauen els ulls.
Des del fons de la terra la Tristesa els escolta, prova de sortir, però Hades no la deixa. Amb el temps que duu ella allà; ell ja s'ha enamorat. La vol acariciar, però no pot; i trist i desolat li demana a un ajudant que li talli les mans. Aquest obeïx sense recriminar i, de forma inconscient, li amputa les úniques extremitats que poden obrir les portes de l'inframón. En donar-se compte del que ha fet, ja sense esperança de sortir d'allà, es tira al forat de les flames.
Mentrestant, la Tristesa plora, i per fer-ho no pensa en coses tristes, sinó en alegres; perquè ella no les pot tenir.

dilluns, 29 de novembre de 2010

De moments

El bus número cinquanta-set s'apropava pel carrer major, el Joan esperava pacient, amb tranquil·litat; no tenia pressa per anar al metge, però ho havia de fer. Un cop a la parada, s'obriren les portes i pujà; saludà al conductor i, en acabar de validar el tiquet, segué a l'únic seient lliure que hi havia. Estava en un espai de quatre, al costat d'una senyora gran i encarat a dues noies; d'uns trenta anys. Una era morena i l'altra, que tenia just davant, era rossa. En veure-la es va quedar encisat, per dins es deia que mai havia vist una noia tan guapa. Li agradaven els seus cabells llargs i fins; els seus ulls de forma de castanya i el seu nasset, que juntament amb els seus llavis petitonets, li atorgaven una cara ben juvenil. Era prima de constitució, amb l'esquena de poca amplada, i tenia unes llargues cames que provocaven una situació que, als pocs minuts d'estar en marxa, ja agradava al Joan; els genolls es tocaven en cada gir, primer demanant-se perdó, després tan sols mirant-se. Li deuria treure només un o dos anys, però s'havia enamorat. No la coneixia, però podia veure, a través de la seva mirada, que el seu cor era pur. A més, portava un llibre sobre les cames, d'un autor molt conegut per ell; un fet que encara el va fer embogir més. S'estava creant unes expectatives molt altes; pensava que una dona com aquella no la tornaria a trobar mai més. Endut per l'enamorament, li preguntava d'on era, què feia i on vivia. Xerraren durant mitja hora i, finalment, ella li va donar el telèfon. Ell li va agafar la mà, tremolant, i va baixar a la següent parada. 
A la consulta esperava pacient a la sala d'espera; no tenia pressa. Al costat hi havia una dona de la seva edat, morena, amb un somriure encisador, alta i corpulent. Va quedar encantat de la seva bellesa i no va poder-se resistir. Començà a xerrar amb ella amb la il·lusió de convertir-la en la seva dona.

divendres, 26 de novembre de 2010

Relat de motoristes

Porta la seva moto a velocitat moderada. Mira a dreta i a esquerra. No li importa el trànsit dels carrers. Busca clients per oferir-los el millor afilat -segons diu- de la ciutat. Troba un bar i no dubta en baixar a parlar amb l'amo. Li comenta que un ganivet mal tallat pot causar moltes desgràcies; a part de feina inútil. Li aconsegueix treure dos euros per afilar quatre dels ganivets més grans que té. Puja a la moto i avança un parell de metres. Un home, assegut a la terrassa del següent bar, li crida l'atenció. Frena i provoca un petit aldarull, els cotxes de darrere no entenen el seu modus operandi. Puja la moto a la vorera i parla amb el senyor misteriós. Comenten els preus i aconsegueix treure-li un euro per afilar un ganivet de grans dimensions que duu a una motxilla. Tot content, torna a pujar al seu bicicle i marxa, gastant poca benzina i mirant a tot arreu, busca a qui oferir la seva alegria i eficiència.
Quan ha acabat el carrer gira cua i torna a baixar, ara en direcció contrària. Continua fent clients i, en passar per la terrassa on havia atès a l'home de la motxilla, observa com una multitud rodeja una taula. Alguns criden, altres parlen per telèfon. N'hi ha un que gesticula molt i no aconsegueix pronunciar ni un sol mot. Puja a la vorera, endut per la curiositat. Baixa de la moto i s'acosta a la melé de gent que va en augment. Tothom s'empeny per veure què hi ha al mig del cercle. Gràcies a ser de constitució petita aconsegueix endinsar-se i, en aixecar el cap, veu l'home de la motxilla amb el cap degollat. 

dijous, 25 de novembre de 2010

De rodes

És diumenge i es respira un aire fred. Tan fred que glaça l'aigua que goteja de la font. La pell de les mans es clivella i els dits dels peus s'engarroten. Costa caminar, però, davant dels qui caminen, uns altres roden. 
Tot el matí es veuen amunt i avall, dues rodes que ara van per la vorera, ara van per la calçada. Per contra del que es podria pensar, no hi són, però es veuen. Com a mínim jo els veig, i tu també. Però no hi són. Roden i roden fins arribar al parc. La majoria es col·loca al sol, la pell ja està prou esquerdada com per anar desafiant la natura.
Moltes carícies acompanyen paraules infantils, poc coherents; però amb molta alegria. Normalment els mots no troben resposta i, si la troben, convé oblidar-la; un verb molt de moda en aquestes contrades. Qui sap, potser és culpa del vent, que s'ho endú tot i ens deixa amb una gran clariana; sense núvols, però amb un sol incapaç d'escalfar cap cor. O, vés a saber, tan de bo sigui culpa del record, que tot ho vol tenir, i en el seu afany s'oblida de retenir i ho acaba oblidant tot.
En tot cas, el camí que fan és inútil. Tan estèril com un gram de dolç sucre en un immens mar salat. Però el fan, amunt i avall, tot el matí; acompanyant els ulls tristos dels seus genets. Ells mai es donen per vençuts i apel·len a l'orgull, a l'estima, a la cura dels qui ja no tenen nom.

dimecres, 24 de novembre de 2010

De caducitat

S'agrupen com ho fan les aus al mig d'una plaça plena de vailets donant pipes; però no ho són. Porten motxilles penjant, vestits trencats i un amor ben gran a sa família. Comenten el que troben, principalment s'ho guarden per a ells -i per als seus-; però també comparteixen el que poden, ja saben quines preferències té cadascú.
Una d'elles duu els cabells enganxosos, són d'un color brut marronós, però se'ls neteja cada dia, o cada dos. Va ben vestida, senzilla, amb un abric llarg i unes sabates barates. No porta més ornamentació que l'esperit d'ajuda; ni polseres, ni arracades, ni penjolls. Parla amb calma i sempre mira als ulls; un fet que agraeixen els seus companys de recapte. No tan sols per l'exquisit color gris que gasten, sinó també per la sinceritat que desprenen.
Un altre és més barroer, si fa falta empeny a la resta, i no coneix la dutxa des de fa setmanes; però no treu que el seu cor sigui, sota una gran cuirassa, tou com el tomàquet florit que ha recollit avui. Vesteix sempre igual i la seva cara ha adquirit un morè poc solar.
Tot sobre la vorera, bosses i bosses plenes de menjar; rebuig de rics i no tan rics, sobres de pobres que alimenten els més necessitats. I ella enmig de tots ells, buscant també. Usant el seu allargat nas com a guia alimentària i les seves ungles com a ganivet afilat. Ella és del barri, els altres no, així que creu que és seu. Però no ho diu, no pot dir-ho. I enduta per la ràbia orina i marxa, entre crits.
Ells segueixen allà, com els coloms, són animals, com tu i com jo, però amb més d'una diferència. Recullen tot el que poden i, abans de marxar, un d'ells deixa anar: cal deixar-ho tot bé; no sigui que després vinguin els llops....

dimarts, 23 de novembre de 2010

De barri

Al barri dels tarats el senyor Pompidà passeja vestit de militar i amb un barret de copa. Es creua amb la senyora Bambalina, que parla amb un amic seu, a qui només ella veu. La conversa sembla interessant, ho sembla tant que el militar s'afegeix a la tertúlia aportant els seus coneixements estratègics. A la dona no li agrada i el fa fora, usant una escombra que porta el Fredu enganxada a l'esquena, mentre camina a quatre grapes. Naturalment, aquest últim no està d'acord amb el furt que acaba de rebre, així que mossega la cama de la senyora, que crida i, com és fàcil d'imaginar, provoca que els altres dos cridin també. Des de l'altre costat de la vorera es mira l'acció en Truspi, un borratxo que porta els mitjons a les mans, com si fossin guants. S'ho mira amb atenció i, de cop i volta, comença a cridar-los; els demana què els passa, però no creua per fer-ho, ho fa de costat a costat. De forma que tots els veïns senten el xivarri que creen tots quatre. Un dels residents de les finques limítrofes treu una mànega per la finestra i comença a ruixar-los. Com és d'esperar, no arriba a tocar-los, estan massa lluny, així que mulla a la gent que pren un aperitiu a la terrassa de sota de casa seva. Un d'ells, en notar l'aigua, es tira enrere i empenta, sense voler, a un client d'una altra taula. S'enfaden, s'escridassen i comencen a tirar-se tot el que troben al seu costat. Els seus companys d'aperitiu s'afegeixen a la festa. Les taules volen i alguna que altra arriba a la calçada. Un bus turístic descapotat passa per allà i, per culpa d'una de les taules, queda aturat. Els japonesos fotografien l'escena, riuen i comenten la jugada; els britànics es posen les mans al cap, algun d'ells s'amaga al pis de sota. Els italians converteixen aquell moment en un circ, baixant de l'autocar i parlant amb els protagonistes. 
Tot s'ho mira amb calma en Josep, director de la caixa del barri; està assegut a un banc, gaudint del dissabte i oblidant-se de la setmana laboral. Porta una elegant camisa, pantalons de vestir i unes sabates de les cares; fuma un puro dels grossos i, després de treure fum per la boca, obre la maleta que sempre l'acompanya i comença a cremar els bitllets de cinc-cents euros que la farceixen.

dilluns, 22 de novembre de 2010

De Cronos

Des d'aquí dins, amb una agradable olor a torrada poc cremada; recordo aquells dies, ja jubilats, en els que vivíem a prop de la sorra, veient des del llit com les onades s'enfilaven per sobre dels grans rocs de l'escullera. Queden tan lluny, que ja no puc ni recordar quan va ser que vàrem deixar de treballar. Estàvem els dos cansats d'arribar a casa sense haver marxat; massa temps plegats, discutint dels nostres projectes laborals i intel·lectuals, presos de la passió que sempre ens ha caracteritzat per treballar; tot el dia rere una feina ben feta. I és que el temps va passar i vam creure que units faríem més força, per això vam crear el nostre estudi. Qui sap si vam fer bé, però els nostres fills ja ens ho reclamaven temps enrere. Calia donar aquest pas, i ho vam fer convençuts que, si les coses no sortien, podíem tornar al moment cronològic que haguéssim volgut. Tants anys fent feina per separat, jo anava de cul i tu també; però ens agradava, va ser una època molt moguda, aixecant una família i anant amunt i avall, cadascú amb els seus somnis sota el braç, venent il·lusions i creant-ne de noves. Més endavant vingueren el segon i el primer fill; tots dos preciosos, què puc dir que no digui un bon pare. Les feines que teníem no ens agradaven, però les fèiem. El nostre enamorament segellat, viatges de parella i el dia que ens vam conèixer. Les agulles giraven com volien i les eres venien més que anaven. Jo era un rebel desenganxat de tot, el meu món es forjava a base de tertúlies i amistats profundes. Portava el cotxe a tota velocitat, gairebé tan ràpid com transcorria la meva vida entre cigarret i cigarret. Les primeres cerveses vingueren amb mals de cap, mentre jo deixava de ser un adolescent, tot just abans de pentinar-me en clenxa i portar pantalons de pana. A l'escola un ho passa bé, si vol, però el record que en tinc no és dels millors; i això que el tinc ben present, com si fos ahir que escoltava les primeres classes de llengua. I ara aquí estic, als teus braços, mare, mirant-te mentre em mires amb tendresa i plores emocionada.

divendres, 19 de novembre de 2010

De daus

En Triangle tira el dau amb força, cau sobre el taulell i, després de rodolar per cada una de les seves cent vint cares, s'atura i deixa, cara amunt, un lloc precís. En Quadrilàter anota aquest lloc al costat del número de vint xifres que ha llegit abans que el seu company executés la tirada. Entra en joc en Pentàgon, tira el seu dau, amb menys cares, però cada una de diferent color; surt un negre. Se sent un plor i un metge picant el cul. En Triangle s'omple el got de cervesa i li ofereix al seu company, en Quadrilàter, si vol unes xips; aquest accepta i, després de picar una mica, exclama: "Continuem!". Agafa la llista i llegeix el seu número, en Triangle tira el dau i, acte seguit, ho fa en Pentàgon. Un altre plor, un altre cop. En Triangle, cansat, els comunica les seves ganes de plegar, en Quadrilàter; cansat d'escoltar-lo, li diu que no comenci altre cop, si vol cobrar, ho ha de fer. En Pentàgon li dóna la raó i demana serietat: "Està bé fer l'aperitiu mentre treballem, però, si us plau, serietat!".
En Triangle demana una pausa, no pot més, es queixa d'haver de treballar tant; "no parem mai", diu. "Necessitem que algú ens defensi, som esclaus del temps! De veritat penseu que els de dalt valoren el que fem?". Indignat agafa el seu dau i el tira al cap d'en Quadrilàter, rebota i cau sobre el taulell. En Pentàgon alerta de la jugada, i en Triangle nega que sigui cap jugada, no havia llegit cap número. En Pentàgon no està d'acord i reclama que la cara que ha sortit sigui pel proper de la llista, tant se val si s'ha llegit el seu número com si no. En Quadrilàter no ho accepta i alça la veu per replicar-li. Però en Triangle, que té més anys que cap d'ells, es fa valer, els fa callar i els tracta de bojos: "No he tirat els daus! Bé, sí els he tirat, però no per jugar, els he tirat emprenyat; no compta! Esteu tots dos bojos!". Tots tres, dempeus, es comencen a donar cops de puny; en Pentàgon agafa el seu dau, el tira al cap d'en Triangle i, casualment, o no, cau sobre el taulell. Tots tres intenten evitar que giri i giri, proven d'agafar-lo abans s'aturi; però el dau rellisca entre les seves mans i acaba quiet...
Es miren i, després de baixar les espatlles, se sent un nen que plora, ple de vida.

dijous, 18 de novembre de 2010

D’imperis

En el petit imperi Otomà de Hanadgmandú; el cap de l’exèrcit té el control total sobre una població ja sense ganes de sollevar-se. Es diu Purugà i té una filla nascuda d’un amor obligat; un de tants compromisos amb una de les seves dones. La filla de la Tristesa es diu Alegria. Va néixer el mateix dia que, després de tres cents dies de pluges, va sortir el sol. En eixir del ventre de sa mare, i abans de caure en les mans corrompudes del seu pare, va obrir els ulls i, quan tots esperaven que plorés, va riure. Val a dir que primer amb un petit somriure que va deixar a tothom bocabadat; però després amb un gest sincer que trasbalsà a tots els assistents. Va ser aleshores quan, a petició de sa mare, li van canviar el nom que havia de dur, Meva, pel d’Alegria. 
La petita va créixer aportant un estat diferent a les coses de Palau. Tothom volia jugar amb ella i això va fer enfadar a Purugà; qui organitzà un concurs per trobar a l’encantador de nens més important de l’Imperi. Se n’hi van presentar cinc. Cada un d’ells més dolent que l’anterior; tots prometent que podrien tornar aquella preciosa criatura en una persona dolenta i cruel.
El primer dels encantadors de serps va creuar la porta i, en mirar a la cara de la noieta, va esclatar de pànic; un crit darrere l’altre, gestos exagerats i una mica d’aigua bruta sobre el front de l’Alegria. Quatre paraules maldites i, després de fer un jurament, els dies van passar i res va canviar. Bé, alguna cosa sí. El poble, encisat per aquella alegria constant, cada cop s’anà unint més, veient una llum al final de tots els problemes que tenien. I així amb els tres següents xarlatans que intentaren enganyar a en Purugà. 
Arribà l’últim i, quan entrà per la porta del palau, els assistents començaren a riure, esperant que fes alguna actuació còmica com la dels quatre primers. L’home, completament nu, provocà el riure més engrescador que us podeu imaginar. Caminà fins al cap de l’exèrcit i demanà seure al seu lloc. En Purugà acceptà, completament desesperat ja pel tema de la seva filla. Li demanà també la seva corona i, un cop la tingué posada, es dirigí a tots els assistents: Estimat poble, em dic Exili i sóc el fill del cap, el fill repudiat; l’hereu ultratjat. Aquí em teniu, nu i amb la corona de l’exèrcit! Aquelles paraules feren enrogir la cara de son pare que, ple de ràbia, l’envià a la garjola. Acte seguit envià a sa germana, la princesa Alegria, perquè morissin tots dos en la més profunda obscuritat. 
Ningú gosà mai baixar a les catacumbes; ni quan passaren cent anys, i tot perquè, segons diuen, per la nit se sentien els crits de l’Exili, castigat per la crueltat de la seva germana.

dimecres, 17 de novembre de 2010

De calidesa

La Joana es dirigí cap a la porta en sentir el timbre; portava uns texans molt ajustats i una brusa blanca amb un parell de botons que deixaven entreveure l’escot. Descalça, sense sabates ni mitjons, pujà el volum de la música i, acte seguit, obrí la porta.
Ell estava a l’altre costat, quiet, atemorit.  Ella l’agafà de la mà i el féu entrar. El dugué fins el sofà i segueren tots dos junts. La nit era càlida, massa càlida perquè dues mirades com aquelles no es trobessin a mig camí. Intentaren no pujar el cap, sobretot ell, provà de resistir-se, però només veure com ella es mossegava els llavis, un neguit li recorregué les venes, escalfant-lo i posant-lo a prova. Tenien les dues mans enganxades; ningú, per fort que fos, hagués pogut separar-los. Sabien que no feien bé;  estaven segurs que la melodia que els acompanyava no era bona i que la genial idea, d’ella, de pujar el volum, no feia altra cosa que privar-los de conversa. Per què parlar si ja ho tens tot dit? Per què parlar si només diràs una mentida rere una altra? Per què amagar-se entre frases suaus que no respecten l’obscuritat dels seus cors?
No hi hagué remei i els llavis d’ambdós s’ajuntaren creant una força única i estratosfèrica. Si els ho haguessis preguntat, ho haguessin negat; si els ho haguessis proposat, mai no ho haurien fet. Però ara estaven els dos nus, sobre el sofà, acariciant-se cada part del seu cos, besant-se a l’entrada del cor. Els crits que feien no eren de dolor, però sens dubte els seus actes en comportaven. Era massa ràpida la velocitat de la seva sang, era massa fort l’esma del seu interior; però estaven vius; com a mínim durant una hora visqueren al màxim, sense que els dits anulars prenguessin partit. I no els importà anar morint, a poc a poc; lentament, perdent aire mentre es besaren.

dimarts, 16 de novembre de 2010

De successions

Entro al taxi pensant en tot el que deixo a l'aeroport, no es tracta només d'un amor d'estiu que marxa cap a la seva ciutat, és molt més el que, en breu, pujarà a un avió transoceànic. Podria pensar que aquest home tan servicial, que m'ha obert la porta i ara em duu cap a casa, és un servidor de Déu que vol ajudar-me en aquests moments difícils. Em dóna conversa i prova de parlar de futbol amb mi, però aviat nota que aquest tema no em farà allargar la conversa; canvia de subjecte i parla del temps. Aquí és quan jo entro en joc i li comento que el temps ho és tot. Ell em comenta que aquesta setmana serà molt freda i que, segur, la gent acabarà agafant un refredat; però jo no li parlo d'aquest temps, sinó del temps que permet que les coses passin; de la dimensió de les successions… i em poso a plorar. Ell no m'entén, diu que només volia donar-me conversa; però sé que és fals, ell és en aquest cotxe per alguna cosa, algú li ha donat una llicència, algú li ha venut el taxi, algú l'ha col·locat en el número nou de la cua de l'aeroport, just abans del taxi que ha servit pel senyor que tenia al meu darrere a la cua.
Irritat i molest per la seva actitud falsa, em trec la cartera de la butxaca, l'obro i, després d'agafar un bitllet de vint euros, li tiro i, aprofitant un semàfor en vermell, surto del cotxe. El taxista obre la finestra i m'escridassa, a mi m'és igual què digui; sé que no ho diu de pròpia voluntat; algú li ha fet dir-ho. La gent del carrer em mira mentre passo per la calçada, jo baixo el cap i continuo caminant, però en arribar a la vorera em poso ben recte i insulto a tothom a qui, segons el meu parer, em mira. A més de menysprear-los, els hi recordo que no són ningú, que la seva personalitat és una broma del destí i que, per més inri, jo tampoc no sóc ningú.

dilluns, 15 de novembre de 2010

De sucre

Ep Jaume, no hauries d’estar treballant avui? Sí Blai, sí... Hauria... però el cel està tan roig, i la fira està tan plena de noies, que no me n’he pogut estar. I tu? Jo també Jaume, aquesta sínia que gira i gira em té boig. M’agrada venir i pujar, m’agrada que s’aturi de cop i les noies s’atabalin. A vegades parlo amb en Marc, el noiet que, des de fa un mes, treballa donant-li a la palanca; li dono un euro i ens deixa aturats uns segons en el punt més alt. Aleshores jo aprofito per calmar a la noia que hagi pujat amb mi; sí, Jaume, si vols podem anar-hi, ara no hi ha massa gent, busquem un parell de verges que tinguin ganes de festa i pugem-hi. Ja veuràs, tot és tan pur des d’allà dalt. Ara som joves i, la veritat, Jaume, la feina no m’omple.
Poder veure les estrelles sortir per l’altra costat de la ciutat, mentre en aquest  encara es viu el roig i el blau... Sí, això sí que és vida. Anar a tirar amb l’escopeta, vacil·lar a les noietes i regalar el que em toqui, això no té res a veure amb la mort laboral. Diuen que han posat una atracció per a majors de vint-i-un; tu creus que ens deixaran passar? Jo ja camino com home; mira, veus com fumo, no creus que em deixaran entrar? Si som els reis dels autos de xoc, ja no hi ha qui ens pari; anem-hi. Oblida’t de la feina i anem a divertir-nos! A més, no crec que ens trobin a faltar, més aviat el cap es posarà content. I no t’agradaria treballar aquí, Blai? No creus que aquest és el nostre lloc? No, Jaume, aquí venim a veure i viure, no pas a moure i morir.

divendres, 12 de novembre de 2010

De llocs

Un joc on els que juguen no participen. Un lloc on els que lloguen no parteixen. Un cop on els que culpen no pateixen.
Ningú em va cridar, vaig ésser condemnat a portar el ferro per forjar. Tothom m'escridassava, vaig ésser condecorat amb un seguit de ferros per portar.
Al forat de la vergonya hi cauen els justos i els injustos, perquè, siguem sincers, no crec que qui decideixi les raons per caure-hi sigui més just o més injust que qui mai ha cregut en la justícia o en la injustícia. Els galons galopen per cada glop que faig a la salut dels saludats a la porta que els dóna la benvinguda. Ells passen, treballen i cauen; jo els deixo passar, o no, però mai ni treballo ni caic.
La vida em sembla una desgràcia vista des d'aquí, des d'un punt final en el que els participants arriben amb falses promeses que, en creuar la porta, es veuen esmicolades. La vida em sembla poca cosa, i potser m'ho sembla perquè jo no tinc vida, només tinc unes mans plenes de durícies i un cap vermell com la sang dels infidels; i dels fidels, clar.
Un joc on els que juguen no participen. Un lloc on els que lloguen no parteixen. Un cop on els que culpen no pateixen...

dijous, 11 de novembre de 2010

De llengües

Ens vam conèixer gràcies a la llum; la llum d’una nit fosca que no il·luminava a ningú dels que estàvem a la platja. Tres-centes veus cridant i saltant al ritme d’una nova cançó sense melodia; tothom embriagat d’alegria i tu... tu caminaves amb els braços caiguts. Recorries la part més pròxima de l’aigua, amb les sabates a la mà esquerra, i la mà dreta fregant-se els dits polze i cor. Portaves una samarreta negra, no duies pantalons i caminaves sense pressa. Els teus cabells negres lligaven amb tot, i fins i tot van lligar amb mi quan, seguint-te d’incògnit, et vas adonar que jo no estava ballant amb la resta d’inadaptats. Vas girar-te cap al costat, mirant com la multitud embogia i saltava i s’abraçava, vas veure’m a mi, amb la meva cara de trist, amb les meves ulleres negres i aquella barba mal afaitada, que encara enfosquia més el meu rostre. 
En aquell moment em volia morir, tenia una gernació de persones al meu costat, però notava que no les veies, només em miraves a mi, i jo em vaig ajupir, però els teus ulls foscos em van seguir i, després d’un llarg instant, vas venir corrents, em vas agafar la mà i em vas arrossegar tan lluny com vas poder. Sense roba a sobre vam córrer per la platja, fins que es va acabar la sorra i va aparèixer l’escullera; em vas besar i l’aigua va ser nostra. Vàrem nadar durant una hora, sense presses, agafant-nos, besant-nos, recorrent tota l’escarpada costa de la zona. No hi havia lluna, no hi havia llum. No ens veiem l’un a l’altre sota l’aigua, però les nostres mans no es deixaven anar ni un sol instant. En arribar a aquella caleta em vas tombar sobre la sorra, em vas fer l’amor i, quan t’anava a dir qualsevol floreta, vaig recordar que encara no havíem ni parlat. Vaig deixar que recolzessis el teu cap a la meva espatlla, vaig deixar que miressis al cel, buscant una estrella que, per fi, il·luminés la nit, però no hi era; no vam veure’n cap ni tan sols quan et vaig dir, en francès, que t’estimava.

dimecres, 10 de novembre de 2010

De verd

El peix de la Maria estava podrit. Tenia llenguados des de feia una setmana, uns pops tallats a trossets que deurien portar al taulell uns vuit dies, gambes extretes de l’aigua una setmana abans, raps desfets pel pas del temps, musclos enganxats a les rajoles... i verdet, verdet per tota la botiga. La humitat regnava a l’ambient. Tant que es feien petits tolls d’aigua al terra i... al sostre!
Per contra del que podeu pensar, la gent del barri comprava cada dia, no els importava que tot fos fastigós, tant els hi feia que la pudor inundés aquell local. Quan entraven i veien a la Maria somrient els hi canviava el dia; tot recomençava i s'oblidaven dels problemes que tenien a les seves llars. La Raquel ja no pensava en el marit que cridava en arribar a casa, el Pau ja no recordava el cap que l’esclavitzava, el Roger oblidava les factures impossibles de pagar que cada primer de mes l’atemorien; i així amb cada un dels seus clients; fidels clients que religiosament acudien a demanar el que tenia més podrit.
En aquella botiga es respirava un altre caliu, un aire lleuger i alegre que feia que sempre hi hagués algú. Entraven i xerraven sense parar, fins que venia algú altre i canviava el torn.
A mà dreta, només entrar, una estanteria aguantava unes ulleres de sol; qui entrava, se les posava; qui sortia, se les treia i les tornava a deixar allà. La música sonava amb força i, contràriament al que podeu imaginar, parlant a un volum normal s’entenien perfectament. Sonava un vals, o un rock lleuger, era igual, el més important era que, a dins, tots eren feliços i se sentien a gust. A part de l’esmentada estanteria i la Maria, el citat taulell completava un fortí protegit per cinc parets blanques que ja no tenien res del color original; sinó que ara semblaven un tros de selva arrapat a l’estructura quadrada de l’habitació.
Molt lluny i molt a prop, rient i plorant, les cinc puntes estaven a l’aire evaporades i el somriure s’havia apoderat de la Maria, a qui les ganes de viure no se li acabaven mai, ni quan els cans menjaven la verdesca recent florida del seu jardí. Ni quan la tristesa dels seus veïns els feia morir. Ella esperava darrera dels seus peixos cadàvers i reia, sempre reia.

dimarts, 9 de novembre de 2010

De boques

De la teva boca surten paraules capcioses. Saps analitzar perfectament les meves lletres, les uneixes,  les llegeixes, les poses en consonància amb els meus paràgrafs i, fins i tot, arribes a trobar-li el què al cos del text. Àdhuc, ets capaç de mirar-te tot l'escrit amb enteniment, però... les teves ulleres et delaten, mai has sigut capaç de crear res que no fos el verí de la teva llengua. Tens uns llavis sensuals que cauen en gràcia dels qui busquen mofa. Tens un humor subtil que impressiona els qui mai han sabut llegir-me.
T’accepto. Em recreo mirant i observant com m’analitzes i em destries. Per tu no sóc més que un cos mort dins d’un aparador. Per tu no passo de conillet d’índies amb qui poder jugar. Però jo no t’he cridat, jo no et necessito. És més, no et vull. Jo puc viure sense tu, i tu, en canvi, mai podries viure sense mi. Com les gavines que sobrevolen la carronya portuària, t’acostes i em saludes, em dius una bestiesa i te’n vas. No tens més coratge. Sembles un adolescent enviant un anònim a una companya de classe; sembles un pobre mort que mai va saber escriure una sola paraula per por al què diran.
I ara, les meves llances semblen més fortes que les teves, si més no, tu no les suportes, com tots els teus. Et protegeixes parlant de què no tinc orgull, de què no sé acceptar les teves valoracions; però, i quan tu ets valorat? I quan el jutge passa a seure al seient dels acusats? I quan és jutjat precisament per no saber jutjar? Aleshores també ploriqueges com ploro jo? O les teves llàgrimes estan justificades per ser un personatge menor? Qui és més gran? Qui obra en honor a la seva fe, o qui basa la seva fe en l’honor dels altres?

dilluns, 8 de novembre de 2010

De nits

La nit comença i surt el sol. En Joan es lleva quan es posa a dormir; somnia despert sobre els avantatges de tenir problemes. No sap res que conegui millor que els altres. És sord i sent tot el que passa; fins i tot escolta el color verd de les ales que bateguen d'un ocell mort estès a terra.
Ai la vida! -Exclama mentre mor-. Ai la vida que se me'n va mentre busco aigua pel desert. No sé què he fet per arribar aquí, sense haver avançat, continuo estàtic, immòbil, sentint l'aire fluir amb rapidesa. Els colors vénen i marxen; ni negre ni blanc, ambdós a la vegada, combinant i extraient el pitjor de mi en forma d'amorfs. Paraules que creen silencis en una ambigua situació en la que no se sent home, ni dona; però sap que té un membre entre les cames. Es creu potent, fort, viril, però la roba n'és tan de suau que si no se la treu se sent rosa, dèbil, efeminat. No és qüestió de veure's amb o sense roba; ni tampoc d'endevinar-se prou valent per saber què és. No li importa; només vol saber on està. De tanta calor que fa comença a suar, les gotes no són, ni estan; només cauen, recorrent un estat febril allunyat de l'estadi natural dels humans. Ara recorda que ho és ell, d'humà. Es mira al mirall, però no es veu; per no veure no veu ni el mirall; però el recorda allà, entre un miler de records que li vénen a la ment; alguns dels quals són imaginats, altres reals, però no sap quins són els que van ocórrer, ni tan sols sap quins eren els que van esdevenir. 
Ai la mort! -Crida en ple èxtasi vital-. Ai la mort que em ve a buscar mentre cerco arbres pel bosc. El que tinc a dins ja no ho tinc, sobretot quan ho trec i començo a veure-hi clar amb els ulls mig clucs. Els llavis humits, les mans tremolant, i el meu cap a la paret. Que algú em tregui d'aquí, que algú se m'endugui a l'infern, vull treballar per les ànimes mortes! Vull beure la sang dels qui ja no hi són!

divendres, 5 de novembre de 2010

De genets

Cavalquen sense cavalls. Fan soroll, però en silenci. Les espelmes que duen els omplen les mans de cera; però no es taquen, porten guants. Són cavallers de la llibertat i volen prohibir a certs genets muntar les seves selles. Van tapats, no s'amaguen, o sí, ningú d'ells s'ho pregunta. Simplement es posen en fila, un darrere l'altre; el primer -també amb el cap tapat- sosté un estendard de color lila; del segon a l'últim només porten, a les mans, una llum d'esperança, o això diuen.
Els sons que surten de les seves tapades boques fan por, com a mínim així ho entenen els ocells nocturns que, al seu pas, marxen volant cap a altres contrades. Es queden sols en una esplanada; només espiats per atrevits mussols que, des de les seves privilegiades localitats, observen com succeïxen els actes de la mort; o de la vida, segons creuen.
Al mig de l'esplanada hi ha una dona, la foscor gairebé no la fa visible, només es perceben amb claredat el blanc dels seus grans ulls i el rosat dels seus carnosos llavis. Està nua i lligada de mans. Arriba un segon batalló, aquest porta uns tambors que no toquen, com a mínim fins que rodegen, tots, la carn que ha de ser sacrificada. Aleshores sí, els sons dels caps tapats augmenten de volum, i les baquetes colpegen amb força els tambors. Al fer-ho tots a l'uníson, aconsegueixen que la dona emmudeixi i deixi de cridar; ara només plora; plora en silenci i amb por.
El portador de l'estendard el clava al terra; es treu un ganivet de dins de la sotana i s'acosta a la víctima. Li acaricia els cabells, en talla un ramat, els reparteix per sobre del cos de la dona i, quan tots callen i els tambors toquen un llarg silenci de 4 temps, li talla el coll. La dona ja no plora, però té els ulls oberts i plens de llàgrimes. Uns ulls més blancs que la lluna; tan blancs que podrien ser aris.

dijous, 4 de novembre de 2010

De romans


Sona el despertador i un romà s'alça. Al seu costat un grec es fa l'adormit; no vol llevar-se, però està clar que ja està despert. El soroll de les armadures romanes l'han despertat. Maleïts romans, sempre amb els seus cuirs i vestits de llauna -diu en veu baixa-. T'he sentit, grec traïdor, no pensis que no sé el que penses, sóc conscient que, si fos per tu, em clavaries una daga per l'esquena -li respon-.
Tots dos ja vestits escalfen encara més la discussió, que gairebé arriba a les mans; però no volen ser castigats; així que, per consell del grec, ho deixen estar i, amb posat seriós, es disposen a sortir de l'habitació. Estan gravats a totes hores, són rates en ple experiment científic, no pas mediàtic. Els científics més importants del país s'han desplaçat fins al petit poble on els van trobar per estudiar, amb total dedicació, la seva causa. Primer de tot, volen saber com s'ho han fet per sobreviure tants anys; després, esbrinar com és que durant tot aquest temps ningú no n'ha sabut res, d'ells; i, finalment, veure si els seus costums coincideixen amb tot el que els arqueòlegs han anat promulgant.
Ara els tenen a prop, no fa falta crear hipòtesis, poden veure què fan al matí, quines rutines diàries segueixen i quin sentit li donen a la vida. Això sí, ho han de fer plegats, en un context força dissemblant al que ocorria fa tant de temps, en una casa prefabricada amb pladur i convivint amb un altre prototip històric. 
No tenen nom que valgui, un és un romà i l'altre un grec; qualsevol personificació convertiria l'experiment en una farsa, ja que el que volen els estudiosos és certificar el moviment d'una època, no pas el d'un personatge en qüestió. 
Esmorzen plegats cola-cao i galetes; veuen la televisió i intenten aprendre per a què serveix un ordinador; sense èxit, és clar. Aguanten així vint-i-quatre hores, després de les quals el cap de la investigació fa una roda de premsa multitudinària parlant del gran succés mundial. Mentre fa el discurs, la casa es crema i els dos inquilins moren. Acte seguit entren els forenses que, fregant-se les mans, veuen com l'experiment passa, ara, a les seves arques.

dimecres, 3 de novembre de 2010

De sales

Dues amigues seuen a la penúltima fila del cinema del barri. Han portat una paperina de crispetes i, una d’elles, amaga un paquet de tabac a la bossa de mà. Quan ja estan assegudes es reparteixen un cigarret per a les dues; una calada cada una, segellant amb carmí el preuat tabac. Les crispetes per més tard, quan ja estiguem més relaxades –li comenta una a l’altra-.
Han escollit aquestes dues butaques perquè volen estar soles, sense ningú al voltant que les molesti xerrant, sense ningú que les increpi per menjar i fumar, sense ningú que les miri i jutgi. Han triat aquest cinema perquè ja no funciona, està buit i desocupat; en ruïnes, i a l’entrada una porta tapiada en priva l’accés; tot i que elles han pogut entrar per un forat lateral. L’estat de la sala és lamentable, ple de rocs caiguts del sostre, que ara ja no hi és. D'altra banda, aquest inconvenient es torna una avantatge en una nit d’estiu tan estrellada com la d’avui. Seuen i miren amunt; agafant-se les mans i rient, parlen del actors principals, l’ossa major i la seva germana petita; xerren de l’escenari de l’acció, les pedres i la pell esquinçada;  comenten la trama de la narració, l’amor i la vergonya. Estan preparades i riuen, riuen tant com poden, la pel·lícula no els fa riure, però la vida sí; perquè la vida -diu una d’elles mentre prem la mà de l’altra- és com una pel·lícula, on riure no és el més important, però ajuda.

dimarts, 2 de novembre de 2010

De cames

Pujaves al cotxe, com cada tarda, i jo et mirava des de la finestra de casa meva. Ho feies amb tanta elegància; eres tan curosa que mai ningú va poder veure res que no toqués. La teva gracilitat intocable, el teu canvi de cames al recolzar-te en el seient... Ningú mai ens va il·luminar com tu. Teníem només tretze anys i en tu veiem molt més que una dona madura i ben vestida. El teu somriure era com l'esmorzar que ens preparava l'àvia, era gran i lleuger, sempre apetitós. Les teves cames eren tan blanques i fines que, quan les posaves una a sobre de l'altra semblaven dues espases lluitant per personificar la sensualitat. Els teus malucs ens tornaven boigs; ja pots comptar, no havíem arribat a l'adolescència que, per nosaltres, ja ho havíem vist tot. Caminaves descompensant les rectes infernals de la rutina diària, les teves formes eren els nostres somnis esculpits. No només per la teva cintura estreta t'haguéssim agafat si algú de nosaltres hagués tingut valor. No només t'hauríem acariciat els teus cabells llargs, mentre et besàvem el coll. Molt més, que no és res. 
Qualsevol del grup hauria pogut tancar els ulls i veure't amb claredat, ningú gosava mai parlar malament quan passaves pel costat, tots ens quedàvem bocabadats, admirant el somriure que ens dedicaves, cada tarda; conscient de què sempre, sempre, t'estàvem espiant.
Ara, tants anys després, no m'acontento amb cap dels verds que es mouen pels prats en plena primavera; ni quan el ventet d'abril fa moure l'espiga, ni quan els colors es tornen prisma reflectits al cel. Res pot fer-me sentir el que tu ens prestaves sense donar-nos res.